domingo, 6 de septiembre de 2009

"Estancos del Chiado", de Fernando Clemot

Pararelo Sur Ediciones, Barcelona, 2009. 196 pàgines. 10 euros


Mentre el gran públic devora quatre best sellers a centenars de milers, hi ha desenes de nous llibres molt més nutritius que passen desapercebuts. És el cas de Estancos del Chiado, un llibre de relats que cal degustar amb calma, paraula a paraula, frase a frase, conte a conte, per gaudir de la literatura durant moltes hores, molt més enllà de les dedicades estrictament a la seva lectura. O a la seva relectura!
El volum recopila una dotzena de relats tots ells premiats en diferents concursos literaris. Concursos, cal matisar, que poc tenen a veure amb els coneguts certàmens dissenyats com a estratègia promocional de tal o qual novel·la o novel·lista. Concursos, però, molt prestigiosos en la modalitat de relat: Kutxa Ciudad de San Sebastián, Julio Cortázar del Instituto Cubano del Libro, Ciudad de Cádiz, i un llarg etcètera. Els contes s’agrupen en tres blocs: Mitologías, El jardín de la memoria, i Ocasos; però és un concepte del segon bloc, memòria, el que dóna un pòsit comú a tot el contingut. La memòria com a record real, concret i individual, o com a enyorança d’un passat no viscut, intuït, sovint de domini públic; destil·lada per la sensibilitat personalíssima de l’autor per ser retornada a l’esfera col·lectiva de la millor forma possible, com a nova matèria primera per a la retroalimentació d’una memòria comuna, compartida, enriquidora i vivificant. Ecos, mirades, actituds i paraules per retenir.
Tal és l’efecte provocat per Fernando Clemot, per allò que escriu i per com ho escriu. Perquè és el llenguatge la clau que permet l’aprehensió precisa del passat, dels espais i de les personalitats dels protagonistes de Estancos del Chiado. Un llenguatge precís i elegant, escollit amb cura d’artesà, de forjador d’històries, propi del lector infatigable que es coneix els clàssics de debò. Un llenguatge molt líric, alhora, que no busca sorprendre amb efectismes, sinó conjurar els significats amb la riquesa infinita dels significants per tal de projectar una imatge plena de contingut, una evocació tangible. En literatura es pot transcendir l’ànima d’una altra manera?
Qui vulgui transitar pel llibre es trobarà amb escenaris i personatges reals perfectament recreats –que no només descrits- per Fernando Clemot: Lisboa, París, Roma, Barcelona, Totò, Eça de Queiroz, ... Escenaris i personatges que, lluny de constituir meres excuses per desenvolupar qualsevol tema o trama, esdevenen motius fonamentals dels relats. És freqüent partir d’una situació més o menys anecdòtica per desembocar en una història densa, intensa, de desenllaç desassossegant o, com a mínim, incert, mai complaent, perquè no hi ha veritat més universal que el pas del temps i l’abocament a la ruïna física, quan no també moral, d’allò que un dia potser va ser gran o molt gran, ja siguin persones, paisatges, o construccions o creacions humanes. Això el que descobreix un jove i ambiciós periodista que vol arribar fins a un moribund Totò a El príncipe del Vómero. Això descobreix també el protagonista del relat que dóna títol al llibre, Estancos del Chiado, al barri lisboeta “del que todavía brotaba un hálito de humo, a escombro, un bostezo vago como el que deja en la boca el primer café de la mañana. Luego con el pasar de los coches y autobuses aquel espectro desaparecía, retornaba aquel fuelle al estómago fétido de las ruinas”. El que descobreix l’adult que recorda un paradís d’infant a El verano del cortapichas, o l’home vençut pels remordiments quan retorna a l’escenari fatídic de Piedivalle a Levante.
Tanmateix, que ningú no pensi que ens trobem davant un llibre pessimista, melancòlic i encarcarat. Hi ha molta ironia recorrent la columna vertebral de l’obra, inclús moments decididament humorístics. Relats com Árbol de familia o Terrazas de otoño no deixen indiferents precisament perquè tracten amb un to desenfadat qüestions prou serioses.
No ho havia dit, però no puc recomanar a Fernando Clemot sense apuntar que va néixer a Barcelona el 1970 i que compagina creació i edició literària. És col·laborador de revistes com Quimera, Barcarola, Literaturas, Paralelo Sur, La Jiribilla, El Otro Mensual i La Siega. Ha estat finalista en alguns certàmens de novel·la, gènere en el que prepara una imminent incursió pública. De ben segur us en parlaré un altre dia.

Publicat a la Revista del Taxi, número 185, juliol de 2009

No hay comentarios:

Publicar un comentario