Primer va ser en Quim
Brugué, després la Marina Pibernat, i ara l’Arqueòleg Glamurós... La llista podria
ser molt més llarga, milers de noms, només una selecció entre milions de dianes
que alguns han començat a pintar a les façanes, no només a les virtuals.
Així estan les
coses a Catalunya: la discrepància amb el discurs que pretén hegemonitzar l’opinió
pública pot conduir-te a l’ostracisme, quan no obertament a patir l’assetjament
més cruel. No són cops de falç sinó de destral, etzibats per un exèrcit d’autòmats
guiats per l’odi, matussers atrinxerats a Twitter o als fors d’internet. Però
també a les tertúlies radiofòniques o televisives, quan no a les columnes dels
diaris. Personatges convençuts que “Ara és l’hora” de perdre els papers (i no
parlo dels de Salamanca) perquè la Història –que aspiren a escriure-la com a
vencedors mentre la van revisant des del victimisme- els absoldrà. Però no són
revolucionaris, per molta consigna que alguns haguessin mamat de jovenets, per
molta llei que vulguin obviar, sinó reaccionaris al servei d’una causa que ha
pervertit la convivència a la que, crèiem, era casa nostra.
“El món ens mira”, diuen. El món ens mira, dic jo, però amb perplexitat. I
amb desgrat, cada cop més. És el que passa quan pixes colònia. Millor dit, és el
que té presumir de pixar colònia quan la ferum ha pujat més enllà del Rin. Aleshores
el món mira més enllà del Danubi i fa memòria, i la “Catalunya Plena” ressona
com el cacofònic “Reich”. Colònia que fa pudor a Romanticisme decimonònic.
Carlisme a l’interior, proteccionisme a la costa. Els obrers sota control, a
canonades si cal, que en això Madrit
no “ens vol aixafar”. Colònia etiquetada a les seus embargades de Convergència.
Colònia comprada pels progres que han venut la seva ànima per una causa
superior, la terra, la bandera. Se’ls
omple el pit i se’ls inflen els collons. Res més no importa ja, “pit i collons”
i peti qui peti, que “Espanya ens
roba”. No badis, mal català. Botifler. Cabrero.
Paleto.
Així es va escrivint el llibre de l’oprobi al si de la societat catalana. “Volem
votar” sense regles clares, silenciant els nostres adversaris, com goses qüestionar-ho,
Brugué? Oh, catalanufa Pibernat, t’has
passat de frenada, tenim carta blanca per violar-te als lavabos d’un Carrefour!
I tu, altiu Arqueòleg, marieta d’extraradi,
pensaves que la torxa de la veritat no et cremaria les barbes? Els energúmens
pul·lulen, el planeta n’és ple, però aquí i ara tenen carta blanca. Tot s’hi
val: mentides, manipulació, menyspreu, censura, magufisme... I amenaces gens
velades! I homofòbia, i masclisme ranci. Aquest és el “nou país” que s’albira,
molt progressista, molt social. I dirigit pels de sempre. Ja!
Definitivament, aquest independentisme no és gens glamurós. És una llàstima
que hi hagi més glamur al centre d’una diana.
