Què ens han donat, els romans?

Una de les seqüències més divertides de la pel·lícula La vida de Bryan recrea la trobada d'un grup de conspiradors contra la dominació romana a Judea. El líder del grup es pregunta què han fet els romans pels jueus, tot esperant una onada de respostes irades contra els opressors, i es troba amb una successió d'arguments assenyats favorables a la pertinença a l'Imperi.

Els resultats de les eleccions europees m'han recordat aquesta seqüència. L'ascens dels partits euroescèptics, o directament antieuropeístes i nacional-populistes, no són un bon símptoma. La Unió Europea pateix una malaltia que l'amenaça des de l'interior del seu cos. A més, la indiferència dels electors, amb una abstenció mitjana d'un 57%, redundaria en una tendència degenerativa del malalt. Però la Unió no està desnonada, es pot recuperar si som capaços de veure què ens ha donat als europeus, i, més encara, què ens pot donar en el futur. Els processos de convergència i d'integració europeus haurien de ser imparables, no només perquè així sembla que ho determinaria una economia cada cop més globalitzada, sinó, justament, perquè les decisions polítiques que haurien de prevaldre sobre els interessos privats del mercat les puguin prendre les persones que hi viuen. Reivindico, doncs, una ciutadania europea conscient del seu paper, dels seus drets -benestar social!- i dels seus deures -solidaritat!- en un món complexe.

No sembla que el retorn a les fronteres dels vells estats-nació, una miríada en aquesta nostrada Europa, sigui el camí més assenyat. La idea d'uns Estats Units Europeus va néixer com a reacció al nacionalisme exacerbat que havia empaitat els països a dues guerres de dimensions inimaginables. Començà la Unió, això sí, pel camí fàcil, el de la unitat del mercat i la lliure circulació de capitals, però la visió hi era en la ment dels més conscients d'entre els seus fundadors. La tendència més perversa, la que subsumeix les persones al paper de mera mà d'obra a expenses de l'explotació del capital -financer, prioritàriament- o de simples contribuents d'uns governants lliurats als interessos d'aquell, quan no directament a la corrupció, és la que ha impedit que el vell somni pogués reeixir en un termini més breu. Ha estat el neoliberalisme, d'ençà els anys vuitanta i noranta, la ideologia dominant en un marc institucional aliè a un veritable control democràtic.
Sense perdre'ns en una discussió absurda sobre les bondats o maldats del vell Imperi Romà -un règim esclavista, no ho oblidem -, i molt menys en interpretacions literals de la seqüència cinematogràfica emprada, la Història més recent ens dóna altres exemples del malbaratament d'oportunitats per oferir una resposta unitària a problemes comuns.  El trencament ideològic de la 1a Internacional va esquarterar el moviment obrer, però fou un concepte esbiaixat del patriotisme el que va dur a centenars de milers de treballadors a lluitar voluntàriament els uns contra els altres en la Gran Guerra el 1914. El crack de 1929 i la conseqüent Gran Depressió dels anys trenta van transvasar bona part de les esperances populars al camp del feixisme.
Salvant les distàncies, el fantasma de la divisió torna a campar pel Vell continent. Una divisió que amagaria sota l'embolcall de les banderes, quan no directament des dels arguments racistes o xenòfobs -primer els de casa-, el que no deixa de ser un nou capítol de la lluita de classes, aquella que només una part de l'esquerra i alguns personatges honestos de la dreta, com el multimilionari Warren Buffet, reconeixen obertament.
Sóc optimista i confio en l'assoliment d'una Europa federal guiada per solucions lògiques, justes i valentes en favor de les persones. Tanmateix, fa sis mesos ningú no hagués pensat que a Ucraïna, novament en el cor d'Europa, si bé no de l'Europa comunitària, s'esdevindria una guerra civil. O potser sí, el que seria molt més terrible.
 

En parlarem, d'Europa?

Sí, ja ho sé: els clubs de fans de l'Independentisme Màgic i de l'Espanyolisme Apocalíptic (prenc els conceptes de l'àcida ploma de l'Arqueòleg Glamurós) ens en parlem a diari. Els uns ens diuen que els catalans a Europa ho tenim tot pagat perquè sí, els altres que vagaríem per les galàxies a perpetuïtat. Les autoritats de la Unió Europea (UE o Unió en endavant) s'han expressat per activa i per passiva al respecte de la independència de Catalunya -d'entrada, fora, i després ja es veuria-, però què importa. Total, aquests individus només són els que remenen les cireres: que si ara determinen l'aplicació de polítiques d'austeritat, que si més tard toquen els nassos a Rússia, que si prioritzen les inversions en tal o qual àrea... I aquí és on volia arribar un servidor, i on prefereixo abandonar el to desenfadat. D'Europa, de la Unió, n'hem de parlar amb el rigor que es mereix, doncs és el marc en què es prenen les decisions més transcendents per a la nostra vida quotidiana, peti qui peti. Sorprèn que a tres setmanes de les eleccions al Parlament europeu no se'n parli més i millor de tot plegat.

En general, no es fa pedagogia sobre els ets i uts de pertànyer al club europeu. Els grans mitjans de comunicació cerquen els titulars arran de les picabaralles dels candidats i dels partits més que no pas en funció dels continguts de les propostes. Europa és un escenari de fons que decoraria una representació centrada en contingències locals. Aquest decorat resultaria tan poc interessant que l'electorat es desmobilitzaria de forma massiva, molt per sota del 50% de participació (si bé val a dir que aquest mal no és intrínsecament hispà: 18 d'entre els 28 cossos electorals de la Unió tampoc no van superar aquest llindar el 2009).

El Parlament europeu és la cambra de representació de més de 375 milions d'electors, el segon cos electoral del món després de la Índia. La seva capacitat legislativa s'ha anat ampliant al llarg dels anys, tot i compartir-la amb la Comissió Europea i el Consell de la Unió Europea. Cap d'aquests dos darrers organismes es pot escollir de manera directa per la ciutadania. El segon el conformen els ministres dels països membres, i s'ha de diferenciar del Consell Europeu, la institució que aplega els caps d'estat o de govern. Tanmateix, la Comissió Europea, que seria el poder executiu de la Unió, haurà de tenir com a cap, és a dir, l'equivalent a una mena de President d'Europa, a un candidat que hagi estat avalat per cadascú dels grups polítics del Parlament abans de produir-se les eleccions. Dit d'una altra forma, qualsevol elector sap d'antuvi quina persona aspira a presidir la Comissió independentment del país on s'hi dipositi el vot i en funció de la seva pertinença a un o altre dels partits d'àmbit europeu. És un pas cap a la integració política europea, insuficient, però necessari en el camí democràtic d'empoderament de la ciutadania i de superació dels anacrònics marcs estatals.

Les competències del Parlament europeu contemplen l'aprovació del pressupost comunitari, el control de les institucions de la Unió, i la supervisió dels tractats internacionals amb tercers. És fa evident la importància d'aquestes funcions des del punt de vista de les persones que compartim l'espai d'aplicació de les decisions de la UE. No serà el mateix una majoria d'esquerres o una majoria de dretes en el Parlament, doncs aquest podrà servir de contrapés a les decisions del Banc Central Europeu i del Fons Monetari Internacional, institucions sense control democràtic responsables de l'establiment de les directrius econòmiques dels darrers anys, clarament regressives per a les classes populars, i que han comptat amb el suport d'un Parlament europeu dominat per les forces polítiques conservadores i una socialdemocràcia rendida al liberalisme econòmic. Des d'una altra perspectiva, però relacionada amb l'anterior, també s'ha de considerar que ens trobem en un món cada cop més globalitzat i amb la presència d'actors de pes, com ara els EUA o la Xina, que exigeixen -o aconsellen, si més no- un consens europeu per jugar en un tauler d'escacs cada cop més escorat cap a l'àrea de l'oceà Pacífic. Que aquest consens es nodreixi de continguts de solidaritat i de cooperació internacional, o de continguts militaristes i d'interessos egoistes i/o estrictament economicistes, en bona part dependrà de nosaltres.

Si els pes d'aquests arguments no ens fa pensar en la necessitat d'implicar-nos a fons en els processos de convergència europea que s'estan produint, val la pena consultar-ne els exposats en un meritori article publicat recentment pel meu col·lega Chema Corral, en el qual també es poden trobar alguns exemples més casolans i tangibles de l'abast de les polítiques europees.

Un cop d'ull al federalisme

El federalisme espanyol és gairebé tan antic com ho puguin ser altres ideologies gestades en el si de la Il·lustració del segle XVIII i parides amb les Revolucions Americana i Francesa, les que han anat conformant la nostra societat contemporània. El federalisme va arribar a governar el país durant un breu lapse de temps i, avui, ha tornat a revifar malgrat el bandejament i menyspreu que històricament ha sofert. Amb aquest escrit pretenc acostar succintament la idea federal al públic lector amb una afany divulgatiu.

El federalisme és, a grans trets, una doctrina política que planteja una organització supraestatal comuna entre diferents territoris, és a dir, la compartició de determinades competències en l'àmbit de la federació i l'exercici en exclusiva d'unes altres. El federalisme explica, fent-nos servir d'un exemple clamorós, que als Estats Units hi hagi territoris, com ara Texas o Oklahoma, on la pena de mort sigui aplicada.

A l'Espanya del segle XIX, l'encaix dels diferents territoris dotats d'unes singularitats específiques (llengua, cultura, dret, etcètera) en una organització comuna, alhora que s'intentava modernitzar les estructures estatals per desvincular-les de les de l'Antic Règim, no va reeixir. Els liberals van fer una aposta per la centralització administrativa en nom de la racionalitat i de la unitat del mercat. Els carlins, els seus opositors absolutistes, van defensar el particularisme per fer-los la guitza (el nacionalisme conservador, més tard, trobaria empar en aquesta reacció). Fins a tres guerres civils van derivar-se d'aquesta disputa.

Pel flanc més progressista, afeblit pel pes determinant d'una casta de poder conformada per un conglomerat d'antigues i noves elits aferrades a l'entorn de la Corona i de les noves institucions, l'alternativa a l'encaix territorial va ser la proposta federal. Les arrels federalistes es troben en el corrent demòcrata que exigia el dret a votar o ser votat per a qualsevol ciutadà, i que, en conseqüència, va acabar exigint que la figura del cap de l'estat també fos elegible. La gent d'ordre, els liberals triomfants, no estaven disposats a admetre la participació popular en els afers públics. El conflicte de classe havia arrelat amb la incipient industrialització. A Espanya, republicanisme i federalisme van créixer de la mà d'una determinada tendència ideològica, un radicalisme democràtic que confluiria, tot i que no sempre, amb els nous corrents procedents del moviment obrer. Aquesta característica el distingeix d'altres propostes federals, doncs el federalisme és consubstancial al liberalisme en països com els EUA, Canadà, Bèlgica o Alemanya. I, justament, aquesta pàtina progressista del federalisme espanyol és la que explica la desacreditació conscient i sistemàtica a la que ha estat sotmès per part d'aquells que han exercit la hegemonia des d'aleshores.

L'any 1868 es constituí el Partit Republicà Democràtic Federal, aplegant les tendències que li donaren el nom. Bona part dels seus dirigents procedien de Catalunya, on el partit tenia el principal bastió, seguit d'Andalusia (catalans foren el primer i segon presidents republicans, Estanislau Figueres i Francesc Pi i Margall). Fou en el marc del Sexenni Democràtic (setembre del 1868-desembre del 1874), un període convuls que s'inicià amb la destitució violenta de la reina Isabel II i la restauració de la dinastia borbònica en la figura d'Alfons XII. Durant aquests anys es va assajar l'experiència republicana a Espanya, entre febrer del 1873 i gener del 1874, un cop s'havia frustrat l'opció d'entronitzar una dinastia forana (abdicació d'Amadeu de Savoia). La Primera República va fracassar perquè va néixer sense consens (era una tendència minoritària en el parlament, amb l'afegit que hi va haver qui va veure-hi l'ocasió de desacreditar-la sense necessitat de tacar-se les mans) i perquè els mateixos republicans es van dividir. El republicanisme federal es va veure desbordat per l'actitud intransigent dels “cantonalistes”, un sector que es va sublevar a molts municipis de la vessant mediterrània en defensa d'una descentralització de màxims, no reconeixent l'autoritat del govern (el que facilita als nostres ulls emparentar-lo amb una forma de protoanarquisme). La República va caure i el Partit Republicà Democràtic Federal ja no va aixecar el vol. Les forces polítiques conservadores, les de “llei i ordre”, no van dubtar a estigmatitzar el republicanisme per sempre més.

La idea federal va imbricar, tanmateix, l'ideari del PSOE (1879) i, a posteriori -i molt especialment-, el del PCE (1921); a més del d'una part de les forces regionalistes de caire progressista que van anar sorgint per la geografia peninsular a cavall dels segles XIX i XX. Aquesta petjada és fàcil de copsar en el catalanisme polític, amb l'aportació del vell dirigent federal, i autèntic factòtum del corrent, Valentí Almirall. La burgesia, però, va moderar les velles pulsions federalistes de la proposta d'Almirall, i les va acomodar a un autonomisme de perfil baix. Aquesta formula de compromís fou acceptada pel republicanisme espanyol de centre-esquerra, desenvolupada en la posterior etapa de la Segona República (abril de 1931-març de 1939), i adoptada, amb un grau de consens rotund, per les forces polítiques que encapçalaren el procés de transició a la democràcia d'ençà que morí el dictador Franco.

El debat sobre l'abast del model autonòmic, sobre la pàtina federalista que el va inspirar en el moment de ser redactada la Constitució, o sobre la conveniència o no de reformar-lo, escapa a la voluntat primera que ha guiat la redacció d'aquestes ratlles. Ara bé, per no fugir d'estudi, la meva conclusió és clara: Espanya és una realitat plurinacional susceptible de ser organitzada territorialment en clau federal. Tant de bo! Per això, i pel seu component de progrés.

TV3 ja no és la nostra, és la d'uns i no la d'uns altres

La setmana passada va tornar Miquel Calçada a Televisió de Catalunya amb Afers exteriors. Més enllà del contingut del programa o de posar en dubte la seva qualitat –Calçada és un professional solvent i un exitós home de negocis-, el que vull destacar és l’estelada que aquest senyor lluïa ben visible en la màniga de la seva jaqueta en el moment d’aparèixer en pantalla. Res a dir si en Calçada es manifesta públicament com a independentista, però no és de rebut que ho faci quan exerceix de presentador o entrevistador. És molt barroer i gens ètic. I més tractant-se d’una televisió pública que financem entre tots: federalistes, independentistes, autonomistes, centralistes, i tots els “istes” que vivim a Catalunya. Imaginem quina hagués estat la reacció si el gest hagués estat l’invers, amb un presentador d’una altra cadena mostrant al públic una bandera espanyola sense venir a col·lació.

Això no és sinó una mostra de la tendenciositat de la televisió pública de Catalunya, la que s’autoanomena la “nostra” quan és només la d’uns i no la d’uns altres. Els nivells de rigor i d’objectivitat de TV3 han caigut tant que han acabat passant factura al segell de qualitat que l’havien distingit durant la major part de la seva història. No és la meva una opinió aïllada. El crític Ferran Monegal posava el dir a la nafra en un dels seus articles, indicant com el periodisme fet a la cadena ha perdut el sentit crític i obvia els escàndols de presumpta corrupció que esquitxen el “pinyol de la Catalunya nostrada” i, fins i tot, el nostrat més que un club. La llista de greuges, tan sòls referint-nos als espais informatius i de divulgació, seria molt llarga: marginació sistemàtica de veus crítiques amb l’independentisme, absència de pluralitat, tendència a sobredimensionar les declaracions provocadores o descontextualitzades de l’adversari, etcètera.

L’esperit democràtic del país es veu amenaçat per aquesta mena de males pràctiques. No és alarmisme, és una denúncia raonada i legítima que hauria de fer reflexionar els independentistes. La reacció més habitual que he trobat quan algú ha posat sobre la taula arguments semblants als meus ha estat la de “i tu més”. La norma és apel·lar a la línia editorial de la caverna o brunete mediàtica per justificar la seva deriva arbitrària i intolerant. Haig d’empassar-me tan immunds referents com a únics i inapel·lables? Amb aquesta pobresa argumental no es guanya en legitimitat, sinó que es depaupera el marc de convivència i s’agreuja la bretxa de la societat catalana entre els uns i els altres als quals m’he estat referint.

Hi ha un altre element que vull posar sobre la taula. M’esgarrifa observar el silenci, quan no la complicitat, amb què això s’està esdevenint, per part d’aquells que haurien de posar el crit en el cel quan el que està en qüestió és la pluralitat i la pròpia essència de la democràcia per la qual es van deixar la pell –els més vells- o se’ls omple la boca –als més joves-. L’actitud al respecte de determinats partits, sindicats, entitats, i col·lectius –permeteu-me que no n’especifiqui les sigles- em provoca la més gran de les perplexitats en aquests temps.

Si TV3 continua accentuant el perfil sectari en detriment de la pluralitat i del que seria, en el seu autèntic i estricte sentit, el dret a decidir, no vull ni pensar com seria la televisió d’una Catalunya independent. Potser hauré de mirar els programes que emeten a Corea del Nord per fer-me’n una idea.

Perdó, no volia provocar. A en Mikimoto se li permeten aquestes ironies, oi?

Entre un "sí" i un "no"

De debò algú dubtava de l’acord sobre la consulta a Catalunya? De debò algú creia que no hi hauria una pregunta en forma d’arbre? De debò algú es pensa que la consulta es podrà fer tal i com es preveu?

La primera qüestió no admetia dubtes: sense acord, el ridícul de les forces impulsores de la consulta seria clamorós. La solució, en vista de la segona qüestió, era necessària justament per a què hi hagués acord, ja que no es podia obviar la demanda independentista ni marginar les sensibilitats federal i confederal. I la tercera qüestió es respon per si sola: les condicions d’una consulta d’aquesta mena no s’imposen unilateralment.

Les conclusions de tot plegat poden ser diverses i objectables des de diversos punts de vista, però, per a mi, se n’extreuen amb claredat les que exposo a continuació:

1- Hi ha una majoria parlamentària a Catalunya que demana una consulta, al igual que hi ha una majoria social que demana un canvi en el marc de les relacions Espanya-Catalunya. L’Estat ha d’escoltar aquesta demanda independentment de com s’acabi canalitzant.

2- No hi ha una majoria independentista en el Parlament, o la pregunta hagués estat una altra. La societat catalana és, de ben segur, la més plural d’Espanya. De fet, si la consulta es dugués a terme com està previst, el més probable és que el resultat fos obert.

3- Artur Mas recupera oxigen amb l’acord, també per continuar aplicant la seva política neoliberal en la línia del Partit Popular en el conjunt de l’Estat.

4- L’acord tanca polèmiques a la par que obre el joc polític. Peti qui peti, deixa marge per a terceres, quartes i cinquenes vies. La negociació, que sempre és possible en política, hauria de trobar la seva modulació aprofitant totes les falques que sostenen una situació que era previsible i ara constatable.

A continuació afegiré altres reflexions menys òbvies, potser:

- És raonable que hi hagi qui es desmarqui del full de ruta plantejat, però no caure-hi en el menyspreu per sistema. Els problemes polítics s’han de resoldre amb respostes polítiques a l’alçada de les circumstàncies. Es necessiten o es necessitaran propostes alternatives i en positiu.

- És raonable que el president Rajoy digui que no es pot permetre la consulta, però no que s’enroqui en l’immobilisme. Pot fer moltes coses, com diu el ponent constitucional Miguel Herrero de Miñón: “En la Constitució hi cap tot el que sensatament es vulgui”.

- És raonable que uns i altres qüestionin l’encert de les preguntes des d’un punt de vista formal, demoscòpic i jurídic, però no calen forçades contorsions argumentals per rebutjar-les. De debò els detractors de la consulta haguessin preferit una pregunta unívoca sobre la independència?

- És raonable qüestionar-se la conveniència de votar-ne o no, però no tancar-se en banda  si la consulta es fes finalment, sense pensar-s’ho dues vegades. Perquè, si arribés el cas, no seria temptador per a un federalista poder votar favorablement a la reivindicació d’un estat i negativament a la independència?

- És raonable, per tant, que es demani que es deixi votar en una consulta, però també que aquesta sigui rebutjada, i més si s’hi volen imposar les condicions. Com deia més amunt, hi ha d’haver cintura per manegar-se amb possibles alternatives.

Acabaré l’escrit plantejant una tercera tanda d’idees que albiro davant de l’atzucac que vivim:

Hi ha espai per al plantejament de diverses sortides alternatives. Hi ha molt marge per a la negociació i per arribar a una proposta acceptable per tothom. La darrera enquesta de La Vanguardia (22-12-2013) ens dóna pistes sobre una que no seria gaire traumàtica: dos terços dels entrevistats acceptarien un concert econòmic i un blindatge de competències en temes d'educació, cultura i model lingüístic. Fins i tot el PP català hauria reivindicat alguna mena de singularitat, si més no en el terreny fiscal. D’altra banda, els socialistes han fet un gran pas endavant formulant una reforma constitucional en clau federal, la qual, juntament amb el reconeixement de la singularitat de Catalunya que han expressat, podria ser objecte de consens. El prestigiós Financial Times, amb  gran visió, reblava el mateix clau en un editorial del qual signaria fins i tot les comes (16/12/2013). En definitiva, si admetem que l’Espanya autonòmica actual és ja una realitat asimètrica, tampoc no caldria inventar la sopa d'all. Entre un “sí” i un “no” hi cap un món.

Narradores colomenses en movimiento

Este viernes, 22 de noviembre, tengo un bolo en el Teatre Sagarra de Santa Coloma de Gramenet, en la sala Miquelet. A las 21 horas se presenta el acto Narradores colomenses en movimiento, un espectáculo en el que diversos escritores en prosa de la ciudad leemos textos alternándonos en un montaje con música y dramaturgia.

Lo organiza la editorial Paralelo Sur, que publica un número especial de su revista literaria dedicado a la narrativa colomense. Colaboran la Associació Colomenca de Literatura, el Ayuntamiento, el restaurant El Cantó, Lauta Teatre, Red927, etcétera.

La entrada más un ejemplar de la revista cuesta 5 euros.

Me gustaría teneros entre el público.

 

Debat de FdE: Regeneració democràtica i reforma constitucional