A la par, ens calen bombers

L’Antoni Jaumandreu, Pepònio, exposava en un recent article publicat en el diari digital Gramenet 2.0 el seu posicionament federalista. Partia d’una anècdota, d’una frase escoltada a l’atzar en un bar de Santa Coloma de Gramenet, en què una persona justificaria la intervenció militar per impedir la secessió de Catalunya. Jo m’afegiré al seu raonament a partir d’una altra frase, també escoltada a l’atzar, en aquest cas en la cantina d’un institut i de boca d’una persona a la que jo considerava més assenyada, i radicalment contrària: “Declaració unilateral ja i a qui no l’agradi que faci la maleta!”.

Probablement, i així ho crec, ambdues frases només expressin l’extremisme d’uns sectors minoritaris de la població. Però, fins a quin punt no és una tendència creixent la de la radicalització? Em fa l’efecte que el foc s’ha atiat tant que ara, a la par que enginyers, ens calen bombers. I sembla que, per fi, s’escolten les sirenes d’aquells que ens podrien treure de les brases.

El senyor Duran i Lleida s’ha enfundat la granota i ha fet un pas evident cap endavant. En un gest valent, s’ha dedicat a advertir de les pampallugues dels focs d’encenall, tot i haver de protegir-se, alhora, del foc amic. És encomiable i li ho vull reconèixer.

Tanmateix, jo diria que el gruix dels bombers no hauria de confiar en un senyor que no ha dubtat en retallar-los el pressupost per a mànigues i cascos, i en privatitzar-los la gestió de l’aigua! Probablement, el gruix dels bombers espera que la resposta parteixi de l’esquerra, per plantejar no només la forma de les parcel·les, sinó també el contingut d’una nova política forestal.

És en aquest terreny en què es mou Federalistes d’Esquerres. El nou col·lectiu vol apaivagar el clima candent que es viu a Catalunya des d’una òptica constructiva i crítica alhora. Ho vol fer per cercar i habilitar vies de sortida, com en Duran, però des de la sensibilitat social de l’esquerra i des de la societat civil. Els partits tradicionals haurien de reflexionar-ne i fer un pas endavant, al igual que els sindicats i altres organitzacions.

La tasca que es presenta pel davant és titànica, però es comença a percebre un canvi en la direcció del vent. Per fi es senten veus favorables a una altra via catalana -digues-li tercera, digues-li com vulguis- des d'una i altra banda de l'Ebre. Fora bo que molts dels independentistes prestats hi paressin l'orella.

Mentrestant, en Rajoy i en Mas segueixen a la seva, escalfant la caldera amb l'eslògan “más madera”. És que els interessa realment el xoc de trens? I mentrestant, també i especialment, la gent dels vagons assistirem, un any més, a la retallada de drets, serveis i prestacions socials. Per a banderes -a veure qui la té més gran!- no en faltarà.