lunes, 2 de septiembre de 2013

CATALUNYA, AIXÍ NO!

En alguna ocasió m'he referit a la situació d'angoixa econòmica com a detonant de la deriva independentista a Catalunya. No és que abans de la crisi no existís una massa a favor considerable, però l'increment sobtat s'explica perquè bona part de les classes mitjanes i mitjanes altes s'hi han posicionat arran de la mateixa.

Aquest independentisme de circumstàncies és profundament insolidari i es presenta de forma pretesament esbiaixada. No està lluny del populisme que recorre Europa bevent de les mateixes fonts: la incertesa i la defensa del statu quo. Per tant, és un moviment que amaga més del que mostra. Es vol presentar com a inclusiu, però incideix en la fractura social; no només entre pobles que pateixen els mateixos problemes, sinó entre la mateixa societat catalana. I ha calat, perquè el terreny també estava adobat pels dinamiters de l'altra banda, una colla d'irresponsables i impresentables que han atacat de maneres sovint barroeres la dignitat d'un col·lectiu dotat d'una innegable identitat.

És responsabilitat de l'esquerra reflexionar sobre aquesta vesant de la qüestió per tal de desmantellar els tòpics sobre els quals està pivotant bona part del moviment. De la mateixa manera que no es pot menystenir la seva dimensió, no es pot cedir l'espai a uns sectors que han sabut guanyar projecció mediàtica i social en base a foragitar els sentiments abusant de la manipulació i amagant les seves immenses contradiccions internes.

Fa un temps, el setmanari alemany Der Spiegel publicava a la seva portada un grec a lloms d'un ase carregat d'euros i perduts al vent. És evident què es volia suggerir: ja n'hi ha prou que els esforçats ciutadans alemanys paguin la festa dels mandrosos individus de la Mediterrània... Com si els especuladors alemanys -hegemònics en les instàncies de poder europees- no haguessin fomentat l'endeutament d'aquests països. Com si aquests mateixos taurons no tinguessin interès en justificar el desmantellament del sector públic per fer-se amb els pedaços. Com si l'objectiu no fos altre que el sometiment de les classes populars d'arreu als interessos de l'establishment.



A Catalunya, CiU i ERC han promogut el mateix missatge. Convergència perquè és establishment, Esquerra perquè només pensa en la independència a qualsevol preu. No és de rebut que hagin acabat fent seu l'eslògan de l'espoli fiscal per fomentar el sentiment de greuge de la població mentre es destrueix la sanitat pública catalana o es defuig dels casos de corrupció dels de casa.

Un cartell que CiU ha fet circular per les xarxes socials demostra el que dic:



També el darrer quadre del finançament autonòmic publicat evidencia la manipulació promoguda intencionadament des de diferents instàncies, esdevenint les oficials i els mitjans de comunicació públics i privats els principals responsables de la generació d'una opinió pública cada cop més decantada cap el trencament:



Dir tot això no significa que no calgui un finançament més just, o que no calgui explorar un encaix de Catalunya que asseguri uns drets propis més enllà d'uns deures compartits. Si per dir-ho, en canvi, ets titllat d'anticatalà, només es demostra que la bretxa creix.

7 comentarios:

  1. Així, Catalunya, així!
    Tot joc té les seves regles, trucs, paranys. Està molt bé ser honest, net i lleial. Però si quan jugues al futbol, el contrari fa servir les mans i l'àrbitre ho permet, tens poques possibilitats si no fas el mateix
    És el correcte?
    No ho sé
    Qui es creu tan carregat de raó per afirmar-ho?
    En el joc de la política intervenen molts factors. Un, la manipulació. Tots manipulem. De forma conscient, o sense ni sospitar que ho fem. Exposar raons, idees, és lícit. I mostrar les proclames que ens interessen. Però no deixa de ser una forma, segurament inevitable, potser inconscient, de manipulació
    Que hi ha una corrent independentista a Catalunya, és innegable. De fa molt temps. Que aquest corrent ha augmentat, i que aquest augment ve a causa de la situació econòmica, entre d’altres factors, també és cert.
    I? On és el problema?
    Des de molts sectors de la societat catalana fa temps que es parla de la discriminació econòmica i social que Catalunya pateix per part de l'estat. Hi haurà qui vulgui, o sàpiga, veure-la, i qui no. Les circumstàncies, ara, han fet que aquesta discriminació sigui més evident. Això ha servit per obrir els ulls, a molts, a un discurs que pot semblar real per a uns i ni tan sols acceptable per a uns altres. I podrem posar cartells i anuncis que il•lustren la nostra opinió, per així recolzar els nostres arguments. El mateix que es ve fent, des de fa molt, des de la societat espanyola, on un partit clarament contrari a les idees independentistes catalanes, el PP, governa majoritàriament en una part immensa del territori. El mateix que es fa des de molts mitjans (Intereconomía, La COPE, la Gaceta, El Mundo, La Razón, L'ABC, La 13…), també des de fa molt, molt de temps
    Quan des de Catalunya s'exposen unes dades, (interessades, seleccionades, s’ha de reconèixer), l'únic que s'està fent és obrir els ulls i veure que, o es lluita amb les mateixes armes, o ens embardissem en una batalla impossible. No es pot lluitar amb pals contra qui te canons. Però si reclamem armes d’un calibre més gran, amb idea d'equilibrar la balança, apareixen veus “carregades de raó” per recordar-nos que no és lleial. Just. Net
    Que la massa, de la qual tots, formem part, és fàcilment manipulable, és una realitat incontestable. Que porta anys sent manipulada des d'un bàndol, també
    Que ara comencem a jugar amb les seves mateixes armes, està malament?. És clar!. Hem de seguir posant l'altra galta, aguantant, mantenint-nos “purs”

    ResponderEliminar
  2. Per què?
    Potser la massa sigui manipulable, però potser no sigui tan ximple com semblen creure alguns Que cada bàndol exposi les seves raons. Igualem les oportunitats. Juguem amb les mateixes regles. I després, que el poble decideixi. Però no comencem a anar de justos per la vida, criticant, en el joc, l'ús d'unes regles que han estat definides clarament des d'un dels bàndols. I àmpliament utilitzades. No ens creiem els únics justos sobre el terreny, perquè ningú pot atorgar-se aquest dret sense caure en la pedanteria i en l'orgull més ximple
    Qui roba a un lladre té cent anys de perdó; qui manipula a un manipulador, té, com a mínim, el dret a intentar-ho. Ja hi haurà qui, des de dins, intenti assumir el paper de justicier independent, per pretendre que tornem a la tranquil•litat, al seny. Al joc net. I a seguir aguantant
    Com en el púgil caigut, que fart de contemplar la permissivitat de l'àrbitre i a punt del KO s'aixeca, disposat a tot, conscient, per fi, que no hi ha un altre camí que lluitar o morir, veig reflectida l'ànsia d'un poble, i no puc més que animar-ho, emocionat, esperançat davant l'única possibilitat de remuntada, veient que, per fi, despert a la realitat de la vida. I l’encoratjo cridant: AIXÍ, CATALUNYA, AIXÍ!

    SOMNIEU
    Sí inevitablement, el somni d’avui com possibilitat del demà
    ESPEREU MASSA
    És clar que sí, i no ens fa cap vergonya ésser esclaus de l’esperança
    VOLEU MASSA
    És clar que sí, és el nostre dret rabiós, i encara més el nostre deure
    EXIGIU
    És clar que sí, apassionadament o amb tristesa
    i tanmateix, millor així
    millor un poble que es mou
    encara que, a vegades, precipitat
    encara que, a vegades, massa prudent
    encara que, a vegades, brut, baix, rastrer
    encara que, a vegades, sublim
    millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla
    millor així, que no un ramat de xais sotmès al càlcul dels ordenadors d’interessos
    Per això, que ningú no s’avergonyeixi de dir, de cridar:
    somniem, sí, constantment, sense límits en els somnis
    somniem fins l’inimaginable
    (Fragment de “Somniem”, de Llach).

    Si es considera manipulació, es pot contrarestar posant algun fragment del “Que Viva España”

    ResponderEliminar
  3. Forrellat, gràcies per comentar, tot i els evidents desacords que mostrem. Tu creus que la fi justifica els mitjans. Tu creus que el teu ideal és legítim, però el poses per sobre de la justícia. Tu et sents carregat de raó, però menysprees els arguments racionals de qui no pensa com tu. Jo no. No crec que s'hagi de desqüalificar ningú per reivindicar de manera assenyada tal o qual pensament dient-li pedant o orgullós. Ni tampoc cauré en la improcedència de la teva contraposició entre en Llach i el "Qué viva Espanya". No, amic, la societat no es divideix entre els bons -els meus- i els dolents -els altres-, és molt més plural.

    ResponderEliminar
  4. No es que cregui que la fi justifiqui res, crec que és molt fàcil criticar quelcom que fa qui no pensa com tu, quan l'unica cosa que s'està fent es igualar els paràmetres, perque és ingenu creure que amb pal pots combatre canons. No em crec carregat de raó, no faig menyspreu dels arguments dels altres; tu qualifiques els teus arguments de racionals i dius que els presentes de manera assenyada. No, amic. Això és el que tu penses, però no es una veritat absoluta, com segurament, tampoc la meva. Dius que jo crec que el meu ideal és legitim, potser tu penses que el teu no ho es? Seria una mica contradictori, per la teva part. Les desqualificacions poden ser enteses de moltes maneres, potser jo ho he fet d'una massa directa, però quan tu dius que poso per els meus arguments per sobre de la justicia, em qualifiques d'injuts, com a minim; quan dius que faig menyspreu dels arugments "racionals" estàs donant a entendre que els meus no ho son, amb la qualificació que comporta de "irracional"; quan dius que tu argumentes o t'expreses de forma asenyada, fas veure que jo no, amb la qual cosa em qualificas de boig. Efectivament, la societat, com be dius, no es divideix entre bons i dolents, pero tots els bàndols, que era l'unic que volia expresar, tenen dret a fer servir les mateixes regles, i criticar a un d'ells quan las fa servir, i de la manera que ho has expresat, m'ha semblat orgullos i propi d'algú que es creu carregat de raó, assenyat i que els seus arguments no hi son mai per sobre de la justicia.
    Amb tot, reconec la teva honestetat al defensar allò en que creus, de la forma que veus correcte i et demano disculpes si en algun moment t'has vist reflectit en la definició que feia d'un tipus de gent, en general, no pas amb l'intencio de ofendre, simplement, pensant, com tu, que ho feia d'una forma assenyada i racional. Hi ha moltes maneres d'exprresar-se, amic Redon, i no totes son blanques o negres, son molt plurals.

    ResponderEliminar
  5. Forrelat, prefereixo deixar-ho en un punt comú: de bons i de dolents n'hi ha per tot arreu. Denunciar-los -els dolents, els seus actes, al marge del color de la seva samarreta- no és un acte de supèrbia, sinó una obligació moral i un exercici democràtic en pro de la justícia.

    ResponderEliminar
  6. Totalment d'acord. Simplement, estic cansat de veure aquesta forma de "treballar" per part d'un bàndol, durant anys i anys, sense que ningù, o poca gent, digui res. Com si no fos invissible. I quan es fa des de l'altre banda, sempre surten veus crítiques. Es la meva opinió. I potser, aquest cansament, em fa veure les coses d'una manera que no és la teva, o la de molts altres. Casualment, aquests tipus de comentaris, sempre venen (quina casualitat!) de gent contraria a l'independència. Naturalment, no sóc qui per demar-te un posicionament pùblic, que, a més a més, estàs en el teu ple dret d'amagar, si així ho desitjes, però m'hi jugaria les garrofes a que ets d'aquests. Al tanto!, no estic dient que això sigui dolent, ni molt menys, es tant respectable com la posició contraria, però, torno a repetir: aquest arguments / raonaments, sempre venen, casualment, dels qui pensen que l'independència no es una bona idea. Be, com vaig dir al principi, tots, i quan dic tots, m'estic incloent, no més faltaría, manipulem. Jo sóc clarament independentista. Tu no. Potser m'equivoco...
    Nah!, no m'equivoco, segur.

    ResponderEliminar
  7. molt interessant l'article i molt interessant el debat. i preocupant. claredat en el possicionament, ets independentista o no ho ets... no t'amaguis... el dret a decidir està al cor de l'esquerra, ara bé, el dret a decidir el que volem no te una resposta única. i es pot ser independentista... o no. i es pot treballar per les idees de dreta excloent pensant que es treballa pels drets nacionals i col.lectius. jo no estic d'acord en això. ni en el 'després ja aclarirem conceptes'. potser hi ha gent cansada d'esperar, però jo d'aquest procés no penso que surti una Catalunya més justa.

    ResponderEliminar