Meteora, Barcelona, 2010. 253 pàgines. 18 EUROS
Mai no hauria dit que parlaria d’una narració de Màrius Sampere en aquesta secció. Quina sorpresa va ser descobrir que un dels grans poetes de les lletres catalanes s’havia estrenat com a novel·lista, als 82 anys!
Màrius Sampere (Barcelona, 1928) va guanyar el prestigiós premi Carles Riba amb L’home i el límit, l’any 1963. El poemari no es publicà, però, fins a l’any 1968, apuntant ja una de les característiques de la vida i de l’obra de l’autor al llarg de gairebé cinquanta anys. Aquesta no és altra que la manca d’un ressò públic a l’alçada de la qualitat literària de la seva producció. Des de fa una dècada, en canvi, Sampere no ha deixat de rebre guardons: Creu de Sant Jordi de la Generalitat l’any 1999, premi Serra d’Or per Subllum (2000), premis Ciutat de Barcelona i Nacional de Cultura per Les imminències (2002), premi Joan Fuster ben recentment, i d'altres. Fins i tot existeix un premi internacional de poesia que duu el seu nom.
La seva poètica ha tractat sistemàticament un seguit de temes recurrents -la vida i la mort, la filosofia i el coneixement, la idea de Déu i del Dimoni, l'absurd-, sempre des d'un punt de vista molt personal, a mig camí entre la reflexió profunda i la ironia, entre la transcendència i l'escepticisme més cru i descarnat. Aquest bagatge ha marcat el seu debut com a novel·lista amb un projecte que no hauria estat possible sense l’acumulació d’experiències viscudes per l’autor.
El gratacel narra la historia d'un viatge en ascensor per un gran edifici que és una metàfora de la vida. Cada planta equival a un episodi de l'existència, abocant el lector a una reflexió sobre les grans obsessions tan reconeixibles en la trajectòria creativa de l'autor, mitjançant les situacions que afrontarà el personatge central en funció d'unes parades de l'ascensor determinades per l'atzar. El protagonista és un alter ego de Sampere, de nom Eusebi, a qui acompanya un guia anomenat Virgili, per tal de trobar-se amb el funcionari Z, un ésser de clares reminiscències kafkianes. Les referències a la Divina Comèdia de Dante són evidents més enllà de la coincidència en el nom del guia, doncs l'edifici esdevé una mena d'infern laberíntic amb dependències i personatges que interceptaran contínuament l'itinerari del protagonista.
L'estil de l'obra es fonamenta en la intensitat i agilitat del diàleg, farcit de notes iròniques i d'un llenguatge molt més assequible del que faria pensar, a priori, l'escriptura d'un poeta amb una empremta críptica evident. No hi ha un plantejament de novel·la clàssica, raó per la qual cada capítol coincideix amb la visita a una planta del gratacel, i a cada planta es tracta un tema transcendent, però sense una continuïtat lògica en la successió de temes -de la mateixa manera que les parades són aleatòries- i sense conclusions tancades, ni tan sòls al final de la novel·la.
Amb El gratacel, Màrius Sampere s'ha aventurat a una edat molt avançada per un territori que li era aliè, però ho ha fet amb fidelitat al seu estil, a la seva temàtica, i a la seva experiència. Ha estat una jugada mestra; sorprenent, sí, però molt pròpia del personatge trapella que, en definitiva, sempre hi ha hagut al darrere del gran poeta.
Publicat a la Revista del Taxi, número 190, el mes de juny de 2010
Publicat a la Revista del Taxi, número 190, el mes de juny de 2010
