La pistola de Einstein

Ya tenemos otro "Perejil" para despistar al personal

2012-02-10T13:35:00.001+01:00

El orgullo patrio está ofendido porque los guiñoles franceses han hecho mofa de nuestros ases del deporte Contador, Nadal, etcétera. El gobierno no ha perdido la ocasión de quejarse ante la gabachada por un trato tan denigrante e impropio, practicando de paso un populismo nacionalista tan rancio y patético como el la época Aznar y la machada de la isla de Perejil.

Mientras una buena parte de la Nación se indigna y clama junto a su gobierno por el buen nombre del deporte patrio, por otro lado nuestros jueces machacan a Garzón y abren los barrotes de la jaula Gurtel, y Rajoy y sus ministros afilan la hoja de la navaja para cercenar los derechos laborales de raíz y definitivamente.

Será que no soy un buen español, porque las gracietas de los guiñoles me parecen inocuas, pero, sobre todo, no debo de serlo puesto que lo que me indigna es la negra imagen que nuestra Justicia proyecta hacia el exterior, y la desfachatez de nuestros gobernantes diciendo una cosa fuera y la contraria dentro sin que se les caiga la cara de vergüenza.

A mí, el perejil, en los guisos. En este punto no tengo recato en declararme patriota.

Bandas de aquí y ahora, IV: Mansilla y Los Espías

2012-02-06T20:21:00.001+01:00

Mi bien amada Radio 3 me nutre el espíritu y la mollera desde hace más de treinta años, casi desde que se creó y yo descubrí que.... Bueno, esta parte mejor la dejamos correr. No hace demasiado que me atizó en las sienes con la propuesta del escritor y dramaturgo barcelonés Fernando Mansilla y los músicos Luis Navarro y Javier Mora. Juntos forman Mansilla y los Espías, una propuesta fascinante que mezcla muchos géneros a la vez: concierto, spoken word, recital poético, hip hop… Su idea es conectar música y palabra de forma innovadora y experimental, dando como resultado diferentes experiencias que han cuajado finalmente en la grabación, producción y edición de Literatura de Baile (2011).

Espero que llegue el reconocimiento que sin duda merecen estos tres veteranos de la escena sevillana que recomiendo fervientemente. No dudéis en escuchar y leer -e incluso descargar bajo licencia Creative Commons- sus trabajos desde su web.

¡Cuánta hipocresía!

2012-02-02T17:29:00.001+01:00

Llevo días sin escribir nada, pero es que no me sale otra cosa que exabruptos... ¡Cuánta hipocresía! ¡Cuánta imbecilidad!... Ya no me puedo contener...

Mario Monti, el primer ministro italiano, el hombre al que pusieron los poderes financieros al frente del gobierno cuando perdieron la confianza en Berlusconi, se nos ha destapado con una frase para enmarcar: "Los jóvenes tienen que acostumbrarse a la idea de que no tendrán un puesto fijo de trabajo para toda la vida. Por otra parte, digamos la verdad, qué monotonía tener un puesto fijo para toda la vida. Es más bonito cambiar y tener desafíos".

Pura desfachatez. Hace años que los jóvenes se han acostumbrado a la idea de que no tendrán un puesto de trabajo fijo. Hasta se han acostumbrado a la idea de que, si trabajan, tampoco tendrán un salario digno, ni siquiera una mínimas condiciones laborales.

Señor Monti, si tanto le aburren los puestos fijos para toda la vida, ¿por qué aceptó ser nombrado senador vitalício en su momento? ¿Por qué no se va usted, y todos los de su calaña, a tomar el viento y dejan que tomen las riendas jóvenes dispuestos a asumir desafíos? Seguro que no faltarán.

Manifiesto a favor del diario “Público” y su continuidad

2012-01-22T11:21:00.001+01:00

Las personas abajo firmantes queremos expresar nuestra solidaridad con el diario “Público”, en momentos en que la crisis económica que padecemos afecta a tantos aspectos de nuestra sociedad y, particularmente, a la prensa escrita, haciendo problemático el futuro de Público. Consideramos que el desarrollo pluralista de la prensa constituye una pieza fundamental en el correcto funcionamiento de la democracia, de la cultura y del avance social. Y estimamos que Público ocupa un lugar singular y destacado en el panorama de la prensa española.

En sus páginas, frente al desconcierto, el conformismo y la resignación ante la actual crisis, se han publicado rigurosos y documentados análisis sobre la misma, acompañados por propuestas eficaces para lograr su superación. Se ha fustigado con minuciosidad y rigor la corrupción política y social, que degrada nuestra actual realidad. Se ha defendido la necesidad de hacer justicia a nuestra más reciente historia, a la II República española y a las víctimas de la dictadura. Se ha prestado amplia atención al Movimiento de los Indignados del 15 M con su análisis. Y se han acogido y apoyado las demandas feministas, además de excluir, en un gesto ético, cualquier publicidad de la prostitución.

En el orden internacional, a través de una información precisa y crítica, se ha mantenido una visión liberada de los interesados tópicos propalados desde los grandes centros de poder. Y a estas realizaciones debemos añadir la atención prestada a la ciencia y la tecnología, cuyo comentario y difusión, muchas veces relegado en los medios de difusión debe formar parte de todo periodismo actual.

Por todo ello, consideramos que la desaparición de Público nos privaría de un decisivo medio de información y cultura. Ante este riesgo queremos hacer un llamamiento a todas las personas interesadas en el desarrollo de la información competente y la cultura para las acciones de apoyo que aseguren la continuidad del Diario Público, en el camino emprendido hace algo más de cuatro años.

Carlos París, Catedrático Emérito, escritor y Presidente del Ateneo Madrileño.

Añade tu firma aquí.

Santa Coloma, ciutat de llibres

2012-01-18T18:16:00.000+01:00

Les tisores de les retallades pressupostàries no han obviat l'àmbit de la cultura. Si la crisi econòmica ha estat motiu -i excusa perfecta per a alguns- per a la imposició de polítiques restrictives a l'entorn dels serveis públics bàsics per a la ciutadania, com ara educació i sanitat, que no minvessin les partides institucionals destinades a cultura era impensable. Per tant, aviso que, de les línies que seguiran, no se n'esperi una crítica airada.

A Santa Coloma la tisorada ha estat significativa en termes percentuals. I el més pelut no és que no es pugui anar a demanar ajut a mamà administració, sinó que les tietes del món comercial i empresarial tampoc no estan per romanços. Si bé sempre han estat temps dolents per a la lírica, com deia una cançó, ara venen maldades de mena. Per sort, la gent de la cultura a Santa Coloma està acostumada a bregar amb dificultats.

És possible que una part de l'opinió pública no sigui conscient del que significa minvar els recursos disponibles per a la cultura. Però hi ha una metàfora de l'escriptor Vicenç Llorca que posa en valor la cultura com a “urbanisme de l'ànima”. Quan diu que, per a una ciutat, els poemes són tan importants com els carrers, no només juga amb les hipèrboles. La cultura enriqueix al ciutadà, els fa més lliure i conscient, i l'integra molt més en la col·lectivitat entesa com a comunitat vital, com un conjunt d'éssers amb expectatives no només materials.

Les crisis han de servir per replantejar-se coses. Les polítiques culturals a casa nostra no han de ser menys ambicioses, sinó més acurades. És un moment per analitzar què s'ha fet bé i què no, per a que no es repeteixi. És un moment per innovar amb propostes de baix risc econòmic, però de raonable expectativa qualitativa. La recepta és la sostenibilitat, afermar accions que perdurin en el temps. En aquest sentit, el foment del talent de la pròpia ciutat és una trinxera irrenunciable. I, des del meu punt de vista, la creació i la difusió de la nostra literatura constituiria una de les més clares línies estratègiques de les polítiques culturals de present i de futur. “Santa Coloma, ciutat de llibres” seria un eslògan barat en aquests temps de crisi, i un valor segur ara i sempre.

UN CORAZÓN IGNORANTE SÓLO BOMBEA SANGRE

2011-12-29T23:08:00.001+01:00

Amigas y amigos que seguís este blog, os dejo un regalo anticipado de Reyes. Hace unos días me lié la manta a la cabeza y publiqué, gracias a la página de Bubok, un cuaderno poético que escribí en 2009 con motivo de un homenaje a Salvador Cabré organizado por el Centro Excursionista Puigcastellar. Es un material que fue finalista aquel año en los premios PASCSA -XV Jocs Florals de Santa Coloma de Gramenet- bajo el título Un corazón ignorante sólo bombea sangre.

Acerca de Salvador Cabré, ex-cura del barrio de Singuerlin, y del sentido del libro os recomiendo que os leáis el prólogo que yo mismo he redactado.

Sobre Bubok y servicios similares habría mucho que decir, pero no es este ni el espacio ni el momento.

Os dejo el enlace directo a la página de descargas. Tenéis la posibilidad de bajarlo, gratis, en formato pdf o epub (libro electrónico). También se puede adquirir una edición impresa.

Feliz año.

Manifestació per una sanitat pública i de qualitat a Santa Coloma

2011-12-16T18:21:00.003+01:00

El proper dilluns 19 de desembre, a les 19h, una manifestació sortirà de la Plaça del Rellotge en direcció cap a la Plaça de la Vila per reinvindicar una sanitat pública de qualitat, amenaçada greument per les retallades del govern de la Generalitat. És una convocatòria amb vocació unitària impulsada per l'Assemblea d'indignats de Santa Coloma de Gramenet.

Personalment no hi podré ser per motius laborals, però encoratjo a assistir-hi a tothom que hi pugui. Podeu trobar més informació fent clic aquí.

Debats SC 2011, 2ª part: Els Drets Humans a la nostra societat

2011-11-25T17:48:00.001+01:00

Biblioteca Central, 24 de novembre, 20h.

Elgrup promotor dels Debats SC 2011 va convidar en Miquel ÀngelEssomba, director del Centre UNESCO de Catalunya i professor de laUniversitat Autònoma, qui va aprofitar la “diagnosi” oreflexions prèvies que l'havíem facilitat -fruit d'un debat públicesdevingut unes setmanes abans al mateix espai- per aprofundir-hi iplantejar nous aspectes sobre el tema.

Laprimera gran idea que establia la diagnosi és que la DeclaracióUniversal dels Drets Humans és una eina imprescindible de progrés,tot i que limitada perquè l'evolució històrica ha fet brollarnoves realitats i necessitats no contemplades al text original.Essomba va recollir el guant i va al·legar que els principis de laDeclaració beuen de l'esperit del Liberalisme, en tant quel'articulat planteja els Drets Humans com a drets individuals -hicomencen amb “Totapersona...”-en comptes de com a drets col·lectius. Els anomenats “Drets Humansemergents” o “Drets Humans de 3ª generació” (relatius al'ecologisme, la democràcia participativa, la sobirania alimentària,etcètera) no hi són perquè són drets reivindicats en funció denoves circumstàncies, molt evidents arran de la Globalització, i denous plantejaments ideològics. Si bé els drets humans no s'hauriende contradir els uns amb els altres, sí que els nous drets suposenun contrapunt als drets clàssics. En va posar exemples: LaDeclaració protegeix el dret a la propietat com a dret inviolable,però això es contradiu amb els que constituirien uns altres dretshumans també inviolables: el dret col·lectiu a un desenvolupamentsostenible, o el dret col·lectiu a viure en un entorn saludable. Ditd'una altra manera: no hauria de prevaldre el dret col·lectiu persobre del dret individual a tenir tres cotxes i una mansió amb jardíi piscina privada?

Lasegona gran idea que Essomba va recollir i desenvolupar va ser ladels Drets Humans en un context de crisis econòmica. Potser lacrisis ha contribuït a una frenada o una regressió en l'aplicaciódels Drets Humans al món, però per al ponent aquesta involució esdeu molt més a aspectes ideològics i simbòlics. Essomba va parlarde l'avenç cap a una societat més conservadora i menys solidària.La desigualtat esdevindria, així, un motiu de combat de màximaactualitat, però, en comptes de lluitar per disminuir-la, lluitemper mantenir-la. Els privilegiats pateixen per no perdre posicionsd'avantatge, i obstaculitzaran les propostes d'avenç col·lectiu quefacin trontollar el seu estatus. Retòricament ens va preguntar: Quèestà passant a Europa? La locomotora vol tirar o desfer-se delsvagons de cua? Què hi hauria al darrera de la reivindicació delconcert econòmic?... La crisis és real, però els diners hi sónigualment. On?... Tot plegat té un to de farsa teatral, algú estàmovent els fils mentre manipula al públic amb una trama esbiaixada.

Unatercera idea va referir-se a la necessitat d'una governança global.El document previ a la xerrada reivindicava la necessitat d'un nouTribunal Internacional que vetllés per l'acompliment dels nous DretsHumans emergents. Essomba es va mostrar d'acord, però va advertirdels obstacles amb els que toparia qualsevol iniciativa en aquestsentit. Malgrat que se'n necessitin, el món no disposa d'organismesde governança col·lectiva, superadors dels vinculats als Estatsclàssics. Aquests darrers han anat assumint la Declaració delsDrets Humans de 1848, però no garanteixen la incorporació de nousdrets perquè l'organisme que els hauria de promoure, l'ONU, té unmarge de maniobra molt limitat. La seva estructura està obsoleta, iles seves deficiències democràtiques afloren en assumptes com el dela incorporació de Palestina a la UNESCO i el consegüent veteconòmic dels EUA. Els tres poders clàssics de l'Estat no tenenreferents globals, i els organismes internacionals que hi ha no sónidentificats ni reconeguts com a institucions capaces a data d'avui,sinó més aviat tendeixen a un més gran afebliment.

Finalment,Essomba va posar sobre la taula una hipòtesi que no s'incloïa en ladiagnosi colomenca: La ideologia que millor sustentaria els DretsHumans avui i l'endemà seria la socialdemocràcia. Una idea que vaargumentar abastament sense defugir polèmiques. Segons Essomba, lacontraposició ideològica al neoliberalisme dominant és lasocialdemocràcia. Però aquesta ideologia s'ha de refer si vol serreconeguda com a alternativa. En el que ha estat una lluita pelpoder, la pròpia socialdemocràcia s'ha cavat la tomba en renunciara fer bandera dels valors que l'haurien d'identificar. Els partitssocialdemòcrates no han gosat afrontar els debats clau amb voluntatsuperadora, creativa i innovadora. Al contrari, s'han amotllat aldiscurs conservador i populista del gust de les societats opulentesoccidentals. Aquesta contradicció de base ha estat aprofitada perles forces neoliberals per fer bandera de les limitacions del'adversari. La percepció pública és la de que tots els políticssón iguals, però el bloc de la dreta guanyaria en coherència.L'esquerra viu una crisis perquè els valors que l'haurien desustentar estan en crisis, una evidència de la que no hauria dedefugir, ans el contrari.

L'acteva permetre que hi haguessin algunes intervencions finals des delpúblic. Una reflexió sobre el paper de l'esquerra va permetre aEssomba reblar el clau. Segons ell, quan l'esquerra està al'oposició es conforma amb la crítica a la dreta en comptes deplantejar alternatives de fons. D'aquí que també hi hagi una crisisde credibilitat que es podria observar en la baixa estima que se sentpels sindicats, per exemple. En resposta apareixen moviments com eldel 15-M, que si bé són altament positius, no ens haurien de ferperdre de vista que són heterogenis, espontanis i imprevisibles.

Lasessió va ser viscuda amb molt d'interès i, en conjunt, lesreflexions exposades van ser molt ben rebudes, convidant i estimulantposteriors debats.

Debats SC 2011, 1ª part: Els Drets Humans a la nostra societat

2011-11-25T17:39:00.001+01:00

De cara a l'activitat del Grup de Debats SC 2011, titulada "Els Drets Humans a la nostra societat", prevista per al dia 24 de novembre, vaig redactar unes notes introductòries extretes de les intervencions fetes desde la taula i per part del públic assistent a un acte previesdevingut a la Biblioteca el dia 27 d'octubre, titulat Dretshumans, un llarg camí.Es complementà amb una projecció audiovisual de l'ONG GramenetImatge Solidària.

Resumde les intervencions de Manel Galgo i Félix Trias:

Eltema dels Drets Humans ve d'antic i és inexhaurible, cada dia ésvigent (la situació a Síria en seria un exemple de primera mà avuimateix). La Declaració Universal dels Drets Humans complirà 63 anysel 10 de desembre i caldria preguntar-se si, més enllà de la sevaindiscutible validesa, el seu contingut està al dia.

Així,des dels anys setanta del segle XX s'ha parlat d'un seguit de dretsque la Declaració no contempla o no ho fa en tota la seva amplitud,com ara els anomenats “Drets Humans emergents” o “Drets Humansde 3ª generació”. L'ONU se n'ha anat fent ressò al llargd'aquestes dècades, promovent-hi nous tractats i declaracions quecomplementessin els buits o les necessitats aparegudes posteriormenta la publicació del text original. Són drets interdependents,lligats a una realitat social i humana cada cop més complexa id'escala planetària, que, hores d'ara, no estan prouprotocol·litzats per cap legislació internacional.

Unade les grans novetats d'aquest nou punt de vista sobre el que han deser els Drets Humans avui en dia és entendre'ls no sòls com a dretsindividuals, inherents a la persona, sinó com a drets col·lectius,inherents a les col·lectivitats. La Globalització ha atorgat tot elsentit a aquesta reivindicació. Tanmateix, la base reivindicativadels Drets Humans clàssics i emergents és la mateixa,complementària, mai es contradiuen uns i altres.

Podriasemblar que els països socialment més avençats han fet un llargcamí per a l'acompliment de la Declaració, però això no fa mésque posar en evidència com és de flagrant l'incompliment de totauna sèrie de drets, vells i nous, a escala global. Per exemple, lacrisis econòmica no només mostra l'enorme bretxa entre col·lectiusdins d'un país, sinó entre els països. El medi ambient és, d'unaaltra banda, i més que mai, cosa de tothom. És simptomàtic pensaren el progrés industrial i tecnològic com una font de qualitat devida per a alguns, i de contaminació i de degradació de lescondicions laborals o sanitàries per a d'altres.

Elspobles, com a tals, tenen drets a l'entorn d'aspectes com ara: aiguai sanejament, autodeterminació, ecologia, pau, cooperació,desenvolupament, identitat, patrimoni, avenços científics,sobirania alimentària, educació, demografia, democràciaparticipativa, justícia internacional, etcètera. La violació delsDrets Humans que s'associarien a aquesta llarga llista d'aspecteshaurien de ser jutjats per un Tribunal Internacional vetllat des del'ONU.

Comapuntàvem, la crisis econòmica ha fet davallar l'acompliment delsDrets Humans en general. Es fa palès com, hores d'ara, la líniaevolutiva que ha guiat els Drets Humans al llarg de la història mésrecent ha encetat un camí descendent. Una línia que sempre ha fetdaltabaixos, en efecte, però mai tan llarga i pronunciadamentprojectada cap abaix. Ni tans sòls els textos constitucionals delspaïsos democràtics són una garantia prou contundent davant delrisc d'involució dels drets civils de la ciutadania. Les relacionsinternacionals es manifesten amb tota la seva cruesa a llocs com Iraqo a Líbia: no responen a principis, sinó a interessos.

Toti així, no convé perdre l'optimisme. La lluita per la igualtat i ladignitat ha donat fruit al llarg de la Història: l'esclavisme vadeixar de ser una pràctica habitual, les dones han anat guanyant eldret a sufragi, l'Estat del benestar es va posar en pràctica desprésde la Segona Guerra Mundial, etcètera.

Perampliar el coneixement i la reflexió a l'entorn de tot allò exposatmés amunt, és recomanable apropar-se a la feina de l'Institut deDrets Humans de Catalunya (IDHP),que va engegar el debat i tot un ventall d'activitats a l'entorn dels“Drets emergents” amb motiu del Fòrum de les Cultures del 2004.

Resumde les intervencions del públic:

No és una vulneració dels Drets Humans que no es presti atenció sanitària completa a una persona que no dugui un mínim de sis mesos en el país?... En canvi, la gent té la sensació contrària, la de que hi ha un aprofitament per part de tercers d'un servei del qual aquests no en són contribuents. El més perillós és observar com hi ha, fins i tot obtenint-ne rèdits, partits polítics que avalen aquest discurs.
Caldria crear consciència pública de la veritat?... Sí, però especialment l'Ajuntament, que es defineix d'esquerres. És contradictori que el mateix regidor encarregat de la Convivència sigui el responsable de la Policia.
De la mateixa manera, les limitacions per a l'empadronament limiten els drets per a moltes persones. Hi ha por a afrontar la realitat: no totes les persones són iguals davant de la llei.
Diversos informes que s'han fet públics desmantellarien els tòpics al respecte de suposats desavantatges de la immigració. Per exemple els emesos per la Fundació La Caixa.
Parlant de solidaritat, les mateixes entitats han caigut en el parany d'estendre la mà davant de l'administració en comptes de reivindicar que altres agents aportin el seu gra de sorra.
El món potser no ha canviat prou, certament, però s'ha de reivindicar tot el que s'ha fet. Cal defugir de catastrofismes.
Del que s'ha exposat se'n dedueix la necessitat d'una nova Declaració Universal, perquè el context ha canviat molt en aquests anys. Es pot argumentar com la taxa Tobin, per exemple, que semblava una utopia, ara forma part de la bateria de propostes que algunes personalitats de dretes reivindiquen per al món. Però no hem d'oblidar com l'ONU no pot incidir amb prou força sobre els estats que dominen el món, de la mateixa manera que les administracions estatals s'han anat afeblint progressivament. Davant d'això, cal una societat civil més forta.
Per assolir més força cal compromís individual i molta pedagogia. I no es pot oblidar que les administracions fan lleis que responen al color de qui governa. Les retallades impulsades des de la Generalitat en són un bon exemple.
A la nostra ciutat la manca de pedagogia és destacable. Mentre una part de la societat viu amb la consciència tranquil·la, una altra no està ben atesa. Els valors de l'humanisme no estan prou arrelats en la praxis quotidiana, en els comportaments individuals i col·lectius del dia a dia.

TOT EL SOROLL DEL MÓN, de Vicenç Llorca

2011-11-21T15:13:00.001+01:00

Columna,Barcelona, 2011. 280 pàgines. 18 €

M'agrada comprovar el talent narratiu dels poetes. Igualque succeí amb Màrius Sampere i El gratacel,dedicaré la secció a una altra gran veu de la poesia catalana, enVicenç Llorca, i a la seva primera novel·la Totel soroll del món.

Vicenç Llorca (Barcelona, 1965) ha estat premiatreiteradament per la seva obra poètica, recollida en el volum Lesplaces d'Ulisses. Poesia reunida, 1984-2009.També se'l reconeix com a assagista i col·laborador de diversesrevistes. Amb una nítida projecció com a home de lletres, culte,intel·lectual, el seu salt a la prosa de ficció revestiacaracterístiques d'un repte d'una magnitud tal que pocs poetes ensortirien indemnes. Ell se n'ha sortit i s'ha reivindicat com a granescriptor, demostrant qualitats que van més enllà del talent i del'ofici.

Tot el soroll del món estàprotagonitzada per en Francesc Bertran, un poeta “metafísic” incapaç de superar la mort de la seva dona fins que el destí l'obreuna nova oportunitat amorosa arran d'un viatge a la RepúblicaDominicana. Amb la Marta, una altra turista desconsolada, ambdósinicien una aventura sentimental que els durà a trepitjar territorisinesperats: la realitat social d'Haití, l'amistat de la Núria -unaatractiva cooperant-, els embats d'un huracà, el retorn il'esperança duna nova vida... La metàfora del viatge com a via dedescoberta -o redescoberta- d'un mateix és una constant de l'obrallorquiana. En Francesc és un Ulisses que ha d'afrontar diversesprobes per trobar el camí cap a allò que havia conegut, la pauinterior i l'harmonia amb el món. Obsessionat amb la pintura, ambles figures evocadores de la dona perduda, s'havia girat a larealitat fins que aquesta li esclata fragorosament a la cara, tot elsoroll del món desarborant-lo i reconduint-lo al pla de l'existènciaquotidiana. Necessitarà un far, però, que l'orienti en moments desotsobre -l'huracà també funciona com a metàfora-, en Charles,especialista en Dant, supervivent de tots els inferns possibles, elqual em sembla el gran encert del relat.

La prosa poètica de molts moments no enterboleix unalectura amena i fluïda de la novel·la. L'amor per la paraula, perun cert preciosisme del llenguatge, casa molt bé amb l'ambient ques'hi respira. El primer capítol ratlla la perfecció, presentant-seel protagonista amb traça de tiralínies. Un to que es manté alllarg de la primera part i es recupera a la tercera, quan en Francescs'endinsa física i espiritualment en l'univers haitià, entre lapobresa i la grandesa alhora d'un poble castigat per l'infortuni,transcendint-lo i redimensionant la seva concepció humanista. Hi haen aquest punt, tanmateix, un punt àlgid de la trama. En Francescbada, pot trencar amb els motlles petit-burgesos que l'han modelat,però s'ho impedeix la correcció política, una espurna deremordiment d'arrels clarament cristianes.

Potser l'interrogant que se'm va generar -què hauriapassat si... - i una mica massa de sucre aquí i allà, són lesúniques objeccions que puc confrontar amb les opcions preses perl'autor. En conjunt, però, haig de destacar no només les bondatsd'una obra que m'ha omplert molt agradablement algunes hores delectura estival, sinó la transcendència que pot tenir per a lalletres catalanes que en Vicenç Llorca hagi reeixit amb la sevaincursió novel·lística. La meva més sincera enhorabona!

Publicat a la Revista del Taxi, número 196, l'octubre de 2011.

COPS D'ESTAT DELS MERCATS A EUROPA. NO T'ABSTINGUIS EL 20-N!

2011-11-17T16:41:00.001+01:00

No us calleu aquestdiumenge, no deixeu que aquells que diuen que la política estàmorta es facin amb el control dels nostres destins sense presentarbatalla. Hi ha qui voldria que les eleccions esdevinguessin unaabsoluta farsa. Hi ha qui diu, com Duran i Lleida de CiU, que enscaldria un govern de concentració, un govern sense dissidències nioposició. Hi ha qui va més enllà, hi ha qui voldria que totes lesforces polítiques es pleguessin als dictats d'un govern detecnòcrates, a l'estil dels nous governs d'Itàlia o de Grècia. Comsi aquests "tecnòcrates" no tinguessin ideologia... Ésclar que la tenen! Són neoliberals que han estat i segueixen alservei dels culpables de la crisis, que ara volen suplantar el mésgran exponent democràtic del nostre sistema, el del vot popular, percontinuar imposant les seves receptes: més sacrificis, mésretallades, més constitucions retocades a cop de decret, més negoci per als de sempre, i, definitivament, lapossessió nominal dels mecanismes de poder polític. Mario Monti, elnou primer ministre italià, va treballar per al banc d'inversionsGoldman Sachs, com el nou president del Banc Central Europeu, MarioDraghi. Hi té a veure també el nou primer ministre grec?

No votar no només afavoreix les grans forces polítiques, és a dir, que res no canviï, sinó que legitima aquesta nova dinàmica a la que ens estan abocant els mal anomenats "mercats".

I si votem, quèvotem? Ja sabeu què votaré jo, i per quines raons, i us encoratjo aseguir el meu exemple. Però, si voleu alternatives, nous arguments,us convido a veure un parell de vídeos. El primer fa pensar en lamanipulació que amaga el concepte de “vot útil”, i el segon ésun retall d'un muntatge espectacular dels activistes d'Anonymous,en el que demanen fefaentment anar a votar, res d'abstenir-se o votaren blanc (si el voleu veure sencer, i val la pena malgrat que ésbastant llarg, cliqueu aquí).

Bandas de aquí y ahora, III: Exxasens

2011-11-06T12:18:00.000+01:00

Flipando estoy, metafórica y casi realmente, tras la primera escucha de Eleven miles, el nuevo disco de Exxasens. Digo realmente porque su música te traslada a otro plano, espacial y etéreo, a partir de guitarras planeadoras que hacen crecer las melodías sobre secciones de ritmo contundentes. ¿Lo etiquetamos? Post-rock, rock instrumental progresivo. ¿Los comparamos? Explosions in the Sky, por ejemplo.

Exxasens nacieron en 2007 como proyecto en solitario de Jordi Ruiz. El tercer disco, el más reciente, ya es presentado como banda después de aparecer en septiembre de la mano de la discográfica Aloud Music Ltd. Material "made in Barcelona".

Puedes descargarlo por la cara, pero tienes la opción de pagar cinco euretes por la versión en formato FLAC (audio comprimido sin pérdidas).

Descarga legalmente desde Aloud Music "Eleven Miles" de Exxasens:

JO NO EM CALLARÉ EL 20-N

2011-11-03T16:01:00.001+01:00

HAY ALTERNATIVAS, nuevo libro de Vicenç Navarro, Juan Torres y Alberto Garzón

2011-10-21T18:30:00.002+02:00

Nota de los autores:

Hace un par de meses, la Editorial Aguilar, mostró su interés por publicar nuestro libro HAY ALTERNATIVAS. Propuestas para crear empleo y bienestar en España, que nos prologó Noam Chomsky.

Cuando ya se había concretado como fecha de publicación el libro el 19 de octubre y se había comenzado su promoción en la web de Aguilar y en librerías, los editores nos comunicaron que la empresa deseaba retrasarla sin otra explicación de por medio, lo que nos obligó lamentablemente a desestimar su publicación en esa editorial. Se confirmaba así lo difícil que resulta difundir en España, en los momentos en que son más necesarias que nunca -como ahora en periodo pre-electoral-, ideas alternativas al pensamiento único que predomina en el debate político y social.

Para solventar esta situación hemos optado por ofrecer nuestra obra gratuitamente en formato pdf a través de la red y en una nueva edición impresa en Ediciones Sequitur que, con la colaboración de ATTAC España, se ha arriesgado a publicar rápidamente este libro que estará en librerías al precio de 10 euros a partir del 31 de octubre.

Tenemos la firme convicción de que solo haciendo que la ciudadanía sepa lo que de verdad está sucediendo en nuestra economía y divulgando las alternativas que existen a esta aguda crisis del capitalismo podremos salir de ella con más empleo y bienestar social, como demostramos en este libro.

Por eso llamamos a divulgar esta versión en pdf, a estudiarla y difundir sus propuestas y pedimos a todos los lectores que se conviertan ellos y ellas mismas en distribuidores del libro una vez que se encuentre impreso.

Contra la censura de los grandes oligopolios y el pensamiento único que imponen los poderes económicos, financieros y mediáticos defendamos la pluralidad y la libertad de pensamiento conociendo y difundiendo el pensamiento crítico.

Descargar el libro en pdf

15 de octubre – Unidos por un cambio global

2011-10-14T13:32:00.000+02:00

El 15 de octubre personas de todo el mundo tomarán las calles y las plazas. Desde América a Asia, desde África a Europa, la gente se está levantando para reclamar sus derechos y pedir una auténtica democracia. Ahora ha llegado el momento de unirnos todos en una protesta no violenta a escala global.

Los poderes establecidos actúan en beneficio de unos pocos, desoyendo la voluntad de la gran mayoría, sin importarles los costes humanos o ecológicos que tengamos que pagar. Hay que poner fin a esta intolerable situación.

Unidos en una sola voz, haremos saber a los políticos, y a las élites financieras a las que sirven, que ahora somos nosotros, la gente, quienes decidiremos nuestro futuro. No somos mercancía en manos de políticos y banqueros que no nos representan.

El 15 de octubre nos encontraremos en las calles para poner en marcha el cambio global que queremos. Nos manifestaremos pacíficamente, debatiremos y nos organizaremos hasta lograrlo.

Es hora de que nos unamos. Es hora de que nos escuchen.

Santa Coloma Spoken Word 2011

2011-10-06T20:03:00.003+02:00

La Estrella, novel·la i pel·lícula homònima ambientades a Santa Coloma de Gramenet

2011-10-02T17:16:00.003+02:00

El barri de Les Oliveres i bona part de la ciutat de Santa Coloma de Gramenet viuen una agitació excepcional des de fa uns dies. El motiu és el rodatge d'una pel·lícula d'un pressupost considerable -uns 2'5 milions d'euros- que es titula La Estrella. No és la primera pel·lícula important rodada a la ciutat -en recordarem Biutiful- però sí la primera ambientada realment a Santa Coloma.

L'origen de la proposta és una novel·la de l'escriptora colomenca Belén Carmona, qui mai no ha perdut l'estima pels carrers i les persones que van marcar la seva infantessa i joventut, fent-ne d'aquestes arrels un motor de la seva creació. Ara, les històries d'amor-desamor i de superació de La Estrella, una dona amb molt de talent i amb no gaire sort que decideix trencar amb la seva vida a ritme de rumba i gràcia flamenca, fan el salt a la gran pantalla de la mà del director colomenc Alberto Aranda i de la productora en què hi participa, A Contraluz Films. La financiació del film ha estat possible gràcies a la col·laboració de TV3 i TVE, a més de comptar amb d'altres subvencions i concessions per a l'adaptació del guió, etcètera. S'ha de reconéixer la tenacitat i l'esforç que han permés bastir un projecte tan ambiciós, capaç de comptar amb artistes tan coneguts com Íngrid Rubio o Carmen Machi, entre d'altres.

Alberto Aranda i Guillermo Cruz van donar-se a conéixer amb el memorable documental Mesquita no!, del 2005, amb el que s'acostaren al conflicte desfermat al barri de Singuerlin per l'obertura d'un local de culte musulmà. A Contraluz ha continuat fent camí alternant petites produccions amb la participació en coproduccions internacionals -Savage Grace, amb Julianne Moore, per exemple- i de mica en mica s'ha consolidat en el panorama de la indústria cinematògrafica a Catalunya.

Espero de tot cor que la pel·lícula sigui un éxit. L'Alberto i la Belén s'ho mereixen. També la Santa Coloma que tant s'estimen.

Torna el festival Spoken Word a Santa Coloma!

2011-09-21T17:00:00.002+02:00

Tothom ha d'agafar un llapis i anotar-se a l'agenda la reserva del dia 21 d'octubre per tal d'assistir a un gran esdeveniment. No, no es tracta del meu aniversari -que també-, sinó d'una nova edició del Santa Coloma Spoken Word.

L'edició del 2010 va consolidar la proposta, i ho va fer amb uns nivells de qualitat extraordinaris. Sense menyspreu d'altres iniciatives culturals que s'esdevenen a Santa Coloma de Gramenet, el festival Spoken Word és el que més connecta amb el signe dels temps, una fusió de la paraula, la imatge, la performance, la música... Una plataforma escènica que s'hauria de potenciar molt més per part de les institucions i de la ciutadania, fent de Santa Coloma un referent internacional en els circuits de la "paraula parlada". Fer-ho és possible, tenim la infraestructura -teatre Sagarra- i l'experiència. Tenim uns organitzadors implicats fins a la mèdula, Red927, i una xarxa de col·laboradors incondicionals, com ara l'Associació Colomenca de Literatura. Potser falta encara un públic molt més ample, però les formes d'expressió del tipus slam, per exemple, són ben properes al jovent... La connexió hi és a punt, només cal petjar el botó correcte.

Us avenço el nom d'alguns dels protagonistes d'aquesta edició:

- Rincón Poetas: Pedro Cano, Marçal Font, Jordi Corominas i Beatriz Patraca Dibildox.

- Sala Miquelet: Dani Orvíz amb l'espectacle Mecánica Planetaria; Melina Peña, artista performance, i Red927 amb Variaciones Esperpénticas.

- La Pocha Catalana serà la conductora del Festival.

Tota la informació la podeu seguir fent un click aquí.

Mentides interessades a l'entorn de l'impost del patrimoni

2011-09-14T16:31:00.002+02:00

El PP i la dreta en general critiquen la recuperació de l'impost del patrimoni perquè suposaria una càrrega per a les classes mitjanes. Estan faltant a la veritat, com molt bé demostra el periodista Ignacio Escolar en una de les seves columnes. Visiteu-la, hi ha dades extraordinàriament eloqüents, no deixeu que els de sempre ens intoxiquin. Us en facilito una a tall de mostra: El 2007, darrer any de vigència de l'impost, el 94'5 % dels contribuents van estar exempts de pagar-lo.

Per cert, el que ha decidit recuperar el govern socialista és només una versió descafeïnada d'un impost que ja estava prou descafeïnat en el seu moment. Recordeu que fou Zapatero qui el va treure de la manera més frívola, el mateix que ara el recupera tard i malament.