jueves, 31 de octubre de 2013

Reformes de gran calat que passen desapercebudes

Tant ens hem habituat a les reformes legislatives regressives dels darrers anys que ja totes ens deixen gairebé indiferents. Encara som capaços de percebre el calat d'algunes reformes, però en menyspreem el d'altres de manera irresponsable. Les dues reformes laborals (la limitada del PSOE i la dràstica del PP) n’han estat les més destacades, mediàticament, i les més contestades des del carrer, amb vagues generals. N’hi ha hagut d’altres, de contestades, però no amb la mateixa contundència. En canvi, dues reformes de gran calat han passat més desapercebudes per als mitjans de comunicació i per a la ciutadania en general. Em refereixo a la Llei de Reforma de les Caixes d’Estalvi aprovada pel darrer govern Zapatero, i a la Llei de Règim Local que tirarà endavant el PP.

La primera va servir en safata de plata les Caixes d'Estalvi als poders financers privats. És a dir, unes entitats creades inicialment amb capital públic i obligades a reinvertir els seus beneficis en la pròpia entitat o en la seva Obra Social, s'obrien a la inversió privada i podien traspassar a un banc la seva activitat i el seu patrimoni. Fins i tot podien esdevenir una Fundació i perdre la condició de Caixa. Es perseguia la fusió entre entitats i l'enfortiment dels gran bancs amb la pràctica absorció d'un paquet ben sucós del negoci dels diners (el 50,9% dels dipòsits d'estalvi eren a mans de les Caixes l'any 2007). La mesura, justificada per l'alarmant deute de les Caixes en haver-se oblidat dels seus principis fundacionals per jugar a fer de bancs, prestant diners per a activitats especulatives i captant recursos amb pràctiques reprovables (preferents), va ser una imposició de Brussel·les aplaudida pel poders financers, mimats per les autoritats polítiques d'arreu davant el risc de col·lapse derivat de la crisi que ells mateixos havien contribuït a crear. El mal ja està fet.

La segona esborrarà del mapa molts ajuntaments, i, amb ells, els serveis que donen o podrien donar potencialment. Aquesta reforma es defensa amb l'argument de l'estalvi que suposa per a l'Administració l'aprimament del nombre de municipis. En concret, 3500 milions d'euros es deixaran de gastar en serveis de manera imminent, i fins a 8000 d'una manera més genèrica i en un termini més ample. Unes xifres que podrien semblar molt llamineres si no fos perquè afectaran al 87% dels municipis actuals, és a dir, a molts milions de persones que necessiten i necessitaran uns serveis de proximitat que els hi seran negats o, en el millor dels casos, oferts en unes condicions molt més dificultoses (per privatització o per trasllat). En canvi, aquesta dieta dràstica no s'aplicarà a les administracions més sospitoses de malbaratament, les Diputacions provincials, que veuran ampliades les seves funcions.

Si bé és cert que hi ha hagut un pronunciament notable a la contra des del món local, els mitjans de comunicació no han dedicat gaire espai a la difusió d'aquesta qüestió entre l'opinió pública. Altres debats estèrils i/o frívols han focalitzat les preferències de les portades. Així, el PP tirarà endavant la Reforma amb els vots favorables de PNV i UPN en un primer moment.

Resulta decebedor que reformes tan regressives i de tanta transcendència s'engeguin amb tanta innocuïtat per part dels governants. Justament ara, quan la qüestió territorial ha passat a un primer pla des del vessant de les comunitats autònomes, la gran assignatura pendent de la democràcia espanyola, la descentralització local, encara es veurà més postergada.

miércoles, 2 de octubre de 2013

A la par, ens calen bombers

L’Antoni Jaumandreu, Pepònio, exposava en un recent article publicat en el diari digital Gramenet 2.0 el seu posicionament federalista. Partia d’una anècdota, d’una frase escoltada a l’atzar en un bar de Santa Coloma de Gramenet, en què una persona justificaria la intervenció militar per impedir la secessió de Catalunya. Jo m’afegiré al seu raonament a partir d’una altra frase, també escoltada a l’atzar, en aquest cas en la cantina d’un institut i de boca d’una persona a la que jo considerava més assenyada, i radicalment contrària: “Declaració unilateral ja i a qui no l’agradi que faci la maleta!”.
Probablement, i així ho crec, ambdues frases només expressin l’extremisme d’uns sectors minoritaris de la població. Però, fins a quin punt no és una tendència creixent la de la radicalització? Em fa l’efecte que el foc s’ha atiat tant que ara, a la par que enginyers, ens calen bombers. I sembla que, per fi, s’escolten les sirenes d’aquells que ens podrien treure de les brases.
El senyor Duran i Lleida s’ha enfundat la granota i ha fet un pas evident cap endavant. En un gest valent, s’ha dedicat a advertir de les pampallugues dels focs d’encenall, tot i haver de protegir-se, alhora, del foc amic. És encomiable i li ho vull reconèixer.
Tanmateix, jo diria que el gruix dels bombers no hauria de confiar en un senyor que no ha dubtat en retallar-los el pressupost per a mànigues i cascos, i en privatitzar-los la gestió de l’aigua! Probablement, el gruix dels bombers espera que la resposta parteixi de l’esquerra, per plantejar no només la forma de les parcel·les, sinó també el contingut d’una nova política forestal.
És en aquest terreny en què es mou Federalistes d’Esquerres. El nou col·lectiu vol apaivagar el clima candent que es viu a Catalunya des d’una òptica constructiva i crítica alhora. Ho vol fer per cercar i habilitar vies de sortida, com en Duran, però des de la sensibilitat social de l’esquerra i des de la societat civil. Els partits tradicionals haurien de reflexionar-ne i fer un pas endavant, al igual que els sindicats i altres organitzacions.
La tasca que es presenta pel davant és titànica, però es comença a percebre un canvi en la direcció del vent. Per fi es senten veus favorables a una altra via catalana -digues-li tercera, digues-li com vulguis- des d'una i altra banda de l'Ebre. Fora bo que molts dels independentistes prestats hi paressin l'orella.
Mentrestant, en Rajoy i en Mas segueixen a la seva, escalfant la caldera amb l'eslògan “más madera”. És que els interessa realment el xoc de trens? I mentrestant, també i especialment, la gent dels vagons assistirem, un any més, a la retallada de drets, serveis i prestacions socials. Per a banderes -a veure qui la té més gran!- no en faltarà.